Presentació Power Point

SCRIBD

Webgrafia

• http://projectederecerca4tc5.jimdo.com/la-c%C3%A0mera-fotogr%C3%A0fica/evoluci%C3%B3-de-la-c%C3%A0mera-fotogr%C3%A0fica/
• http://imatgexpressions.blogspot.com.es/2012/02/historia-de-la-camera-fotografica.html 
• http://www.digitalmediavalencia.com/camaras-fotograficas-su-evolucion/ 
• http://imatgexpressions.blogspot.com.es/2012/02/historia-de-la-camera-fotografica.html
• http://www.digitalmediavalencia.com/camaras-fotograficas-su-evolucion/
  

Glossari

1. Balanç de color. És la combinació correcta de Cyan, Magenta i Groc per a reproduir una fotografia
   sense dominant de color o per a reproduir un gris neutre.
2. Banding. Franges a la impressió com a conseqüència de tenir els capçals de la impressora desaliniats
   o perquè no s’han aplicat de forma correcta els ajustaments del controlador de la impressora.
3. BIT. És la unitat binària més petita d’informació en els sistemes informàtics i d’altres dispositius
   digitals. 8 bits junts formen allò que s’anomena “Byte”
4. BMP. És el format d’arxiu d’imatge més senzill dels formats orientats a la imatge, en el qual la
   situació de cada punt d’imatge és determinat per les seves coordenades horitzontal i vertical i
   en un valor de color.
5. Brillant. Terme que s’utilitza per expressar la intensitat de la llum.
6. Byte. És la unitat d’informació digital equivalent a 8 bits. 8 bits ofereixen 256 combinacions
   possibles de 0s i 1s, que en el sistema decimal representa els valors compressos entre 0 i
   255.
   8 bits= 1 byte
   1 kilobyte (KB)= 1.024 byte
   1 Megabyte (MB)= 1.048.576 byte
   1 Gigabyte (GB)= 1.024 MB = 1.048.5876 KB= 1,07 mils de milions de byte.
7. Color real. Es denomina així la representació d’una imatge que té un mínim de 16,7 milions
   de colors, és a dir amb una Profunditat de Color de 24 bits.
8. Color acromàtic. Blanc, gris o negre neutral.
9. Contrast. Relació entre les diferents tonalitats d’una imatge. Quan hi ha molts negres i blancs
   però pocs grisos la imatge té un alt contrast. Si falten blancs i negres la imatge, que visualment
   apareix molt tova, té poc contrast. En canvi, si tots els tons es distribueixen equilibradament a
   la imatge, aquesta tindrà un contrast mig.
10. Crop. Eliminar part de la imatge.
11. Densitat. Grau de foscor (absorció de la llum o opacitat) d’una imatge fotogràfica.
12. Escala de grisos. És una tira de tons grisos estàndars escalonats, des del blanc fins al negre.
13. Espai de color. Un espai de color és un model per a representar visualment un sistema de
    color en que tinguin cabuda tots els colors i es puguin mesclar. Els espais de color es poden
    representar gràficament mitjançant superfícies determinades dins del sistema de coordenades
    en el que es poden comparar paràmetres diversos, com el tamany i la forma.
14. Format. És el tamany, estil, caixa tipogràfica, màrges, requeriments d’impressió, etc, d’una
    impressió.
15. Format d’arxiu. Els formats determinen el mètode en el qual les dades de textos, gràfics, fotos
    digitals , etc, queden emmagatzemats. Es denominen mitjançant tres lletres separades del
    nom de l’arxiu per un punt.
    Els formats més importants per a la fotografia son JPEG, TIFF i BMP. La gran majoria de fotos
    digitals es guarden en format JPEG. La abreviatura indica el nom d’aquest tipus d’arxiu, en
    canvi, les tres lletres “JPG”, “TIF” i “BMP” són les extensions específiques de cada tipus.
16. Gigabyte. Són mil milions de bytes.
17. GIF. “Graphics Interchange Format”. Format d’Intercanvis Gràfics, que redueix, mitjançant
    successius tanteigs de la imatge, els píxels iguals o similars a 256 colors. Amb aquest sistema,
    els arxius es redueixen de forma molt important. Els arxius GIF són adequats per a representacions
    planes, sense dispersió de colors. No proporciona una bona qualitat fotogràfica.
18. Interpolació. És un procediment per augmentar i disminuir els arxius, en el qual seguint una
    seqüència de passos matemàtics (mètode alogaritmic) s’afegeixen o s’eliminen valors intermedis.
19. JPEG. Format creat per el “Joint Photographic Expert Group”, Junta del Grup d’Experts Fotogràfics.
    La imatge es divideix en proporcions de 8x8 píxels, que després es comparen els uns
    amb els altres i es comprimeixen per semblances. És un arxiu que sofreix pèrdues. El nivell de
    compressió és seleccionable, però sempre hi ha compressió. Les pèrdues seràn apreciables
    després de varis processos repetits de gravació, atès que cada gravació està associada amb
    una compressió.
    El avantage d’aquest arxiu, és el seu petit tamany i la seva independència de treball en el tipus
    de plataforma (PC o MAC).
20. pH. És la mesura que expressa l’acidesa o alcalinitat d’una sol·lució. El valor 7 és neutre en
    una escala de 0 a 14. Les sol·lucions de menys de 7 són àcides i les que en tenen més de 7
    són alcalines.
21. Pigment. En tintes d’impressió, són les partícules fines sòlides, utilitzades per a donar color,
    transparència o opacitat a les tintes.
22. Píxel. Picture Element (element d’imatge), és una paraula tècnica que serveix per a designar
    l’element més petit d’una imatge digital.
23. Temperatura de color. La temperatura de color caracteritza el color d’una font de llum i
    s’expressa en graus Kelvin (ºK).
24. USB. És un port per a connectar dispositius externs a un ordinador, en el qual la transferència
    és en sèrie a alta velocitat. La connexió es pot fer amb el dispositiu en funcionament.
25. Tamany d’arxiu. En una fotografia digital, el tamany d’arxiu ve determinat per la resolució en
    píxels i la Profunditat de Color.
    Exemple:
    Resolució en píxels: 1600 x 1200
    Profunditat de color 24 bits
    24 bits= 8 bits (1byte) per canal de color (vermell, verd, blau) = 3 byte per píxel
    Tamany d’arxiu 1600 x1200 x 3 = 5.760.000 byte = 5.635 Kbyte = 5,49 Megabyte
    Aquest càlcul està fet tenint en compte que no hi ha cap compressió digital.
    En general el tamany d‘un arxiu depèn dels següents factors:
    - Resolució del sensor
    - Profunditat de Color
    - Format d’arxius (JPEG, TIFF)
    - Factor de compressió
26. Tamany d’imatge. Veure Tamany de Sortida.

Reportatge de la revista "ara ciència"

LES CÀMERES DE VÍDEO DEL FUTUR

Les càmeres actuals de vídeo són hereves directes de la fotografia. Ara fa dos segles, Nicéphore Niépce va aconseguir les primeres fotografies tot experimentant amb l’efecte de la llum sobre les sals de plata. La fotografia més antiga que es conserva és de 1826, i la va captar el mateix Niépce des de la seva finestra. Després, al llarg del segle XIX es van anar succeint els experiments i els invents estrambòtics que mostraven els efectes de la persistència retiniana: el taumàtrop, el fenantiscopi, el zoòtrop, el praxinoscopi i molts d’altres. Tot plegat va cristal·litzar al segle XX en el cinema i desprès en el vídeo digital. El principi sempre és el mateix. Quan ens mostren una seqüència de fotogrames, el que veiem és un moviment suau i continu (sempre que la freqüència sigui superior a setze o vint imatges per segon). El cine, la televisió i els vídeos digitals es basen en aquest “defecte” perceptiu dels humans: quan els fotogrames canvien molt ràpidament, no som capaços de percebre el pas ràpid de diapositives, sinó que el nostre cervell omple els temps intermedis de manera que acabem percebent animacions que són tan plausibles com les del món real.
Però captar molts fotogrames, vint-i-quatre, trenta o més per segon, no és pas la millor manera possible de captar el moviment. Acabem tenint moltíssimes dades que són molt redundants. Si ho estem fent així no és més que per inèrcia històrica, perquè hem seguit amb els principis que van inspirar el naixement del cinema. Fixeu-vos en la foto del joc de tennis de dalt. Si miréssiu el vídeo fotograma a fotograma, veuríeu que tots són quasi iguals. Però en canvi no podem captar bé la posició de la pilota perquè va massa ràpida. Entre dos fotogrames consecutius, pràcticament només canvia la posició de la pilota i la de la jugadora. En cada moment hi ha molta informació que ja la sabíem d’abans i que no caldria tornar a captar. De fet, aquesta és la raó per la qual els vídeos digitals sense comprimir són tan grans, i la raó per la qual els algorismes de compressió de vídeos poden arribar a ser tan eficients.
El nostre sistema perceptiu no funciona pas així. Imagineu que esteu asseguts tranquil·lament a la vostra butaca, tot llegint un llibre. Si algú entra sense fer soroll, immediatament us n’adonareu i el veureu, de reüll. L’evolució ens ha preparat per reaccionar als canvis visuals i ens ha dotat de visió perifèrica per poder veure de reüll. Els nostres avantpassats havien de ser molt eficaços per no caure en mans dels depredadors. El nostre sistema perceptiu no està pas analitzant tot el que veiem (si ho fes, no ens podríem concentrar en res més). Detectem els canvis més que les imatges fixes. És una bona manera d’estalviar energia: es molt més eficient i econòmic concentrar-se en percebre els canvis que no pas voler percebre tot el que capten els nostres ulls al llarg del temps.
Doncs bé, els projectes actuals que ben segur inspiraran les càmeres de vídeo del futur es basen més en els principis funcionals de la retina i del nostre sistema perceptiu que en la captura d’una mera successió de fotogrames. Comencem a veure sistemes que utilitzen càmeres DVS de sensors dinàmics de visió. A la seva tesi doctoral, en Patrick Lichtsteiner va establir els principis de les anomenades retines de silici. El treball el va realitzar amb el seu grup a Zurich i va ser finançat pel programa Open FET de la Comunitat Europea. És una història amb èxit de la recerca que s’està fent a Europa.
Penseu en una càmera de vídeo de vigilància i seguretat. Captura milions de fotogrames, quasi tots idèntics. Genera quantitats ingents d’informació irrellevant. Enlloc de necessitar algorismes informàtics de tractament de la informació que separin el gra de la palla i acabin filtrant els pocs segons significatius, no és millor que el sistema de captació (la càmera de vídeo) ens proporcioni ja directament aquests pocs moments que poden ser rellevants? Que la càmera, enlloc de captar-ho tot, capturi els instants on es produeixen els canvis?
Les noves càmeres amb sensors DVS no generen fotogrames. Cada píxel del sensor és independent, és com una cèl·lula de la retina. Cada un d’aquests píxels adapta el seu temps d’exposició a la llum que rep. Els píxels de les zones fosques treballen automàticament amb un temps d’exposició més gran que els de les zones clares, i no es perden detalls. Si enfoquem la càmera a un paisatge, obtindrem una primera imatge i res més. Si l’entorn no canvia, la càmera DVS no enviarà res a l’ordinador. Si en algun moment alguna cosa canvia en alguna zona de l’escena, els píxels d’aquesta zona detectaran el canvi de color i cada un d’ells enviarà un missatge a l’ordinador. Cada missatge inclou informació sobre quin és el píxel (i,j) que l’envia, quin és el canvi de color i en quin instant de temps ha passat tot això (els píxels utilitzen un rellotge amb precisió de microsegons). No és massa diferent al funcionament del nostre sistema perceptiu, en el que cada cèl·lula de la retina envia senyals al cervell. Els vídeos de les càmeres DVS contenen missatges, no fotogrames (per sort, disposem d’un software lliure que ens permet processar tota aquesta informació i convertir-la a vídeos digitals en format estàndard). Però, com que disposem de tota la informació, podem reconstruir infinitat de vídeos diferents. Podem veure tot el joc de tennis, o bé podem generar un vídeo a càmera molt lenta que ens mostri el moviment de la pilota amb màxima precisió i nitidesa. El fitxer de missatges (events, en terminologia informàtica) que ens proporciona la càmera DVS és un metavídeo, més que un vídeo digital. És informació per a la generació i creació posterior de vídeos.

Personatges destacats

La història de la fotografia inicia amb la primera imatge permanent, que va aconseguir el francès Joseph Nicéphore Niépce, l'any 1826, per mitjans químics. La la primera càmera que va utilitzar Niepce, la van construir els òptics francesos germans Charles i Vincent Chevalier.
Però la predecessora de la càmera fotogràfica ja s'havia inventat abans de Crist, originalment la van anomenar "càmera obscura". El primer que l'esmenta en les seves memòries va ser el filòsof Aristòtil, fa 24 segles.
En l'època del Renaixement Leonardo da Vinci, va reinventar la càmera fosca i li va donar una utilitat pràctica: Dibuixava un esbós de l' imatge produïda per la càmera. Sobre la imatge que projectava la càmera, col · locava un paper translúcid a la part posterior, just davant de l'orifici pel qual passava la llum.
És important recordar que la formació de la imatge és invertida, de manera que el dibuixant havia de ser molt hàbil per fer les correccions necessàries en copiar la imatge sobre el paper. Per aconseguir que la imatge es formés calia que l'orifici fos molt petit, en el cas contrari la qualitat de la imatge no podia ser molt nítida ni detallada.

Uns anys més tard, en el mateix segle XVI un físic napolità, Giovanni Battista Della Porta, va anteposar a l'orifici una lent biconvexa (lupa) i amb ella va obtenir més nitidesa i lluminositat a la imatge. A partir d'aquest avanç diversos científics es van dedicar a perfeccionar-la.
Aquesta aportació va ser fonamental per al desenvolupament de la fotografia, ja que va marcar el principi del que avui coneixem com l'objectiu de la càmera, el qual permet la captura d'imatges a diferents distàncies i angles obtenint com a resultat imatges nítides i lluminoses.

Història de la càmera

Els inicis de la fotografia

Antecedents

La Història de la fotografia inicia oficialment l'any 1839, amb la divulgació mundial del primer procediment fotogràfic: el daguerreotip.
Com antecedents de la fotografia, es troben la cambra fosca i les investigacions sobre les substàncies fotosensibles, especialment l'ennegriment de les sals de plata.

Cronologia

1521 La primera publicació sobre la càmera fosca és la de Cesare Cesariano, un alumne de Leonardo da Vinci durant el Renaixement. Per la seva banda, el científic Georgius Fabricus experimentava ja amb les sals de plata, notant algunes de les seves propietats fotosensibles.

1558 Giovanni Battista della Porta, per les seves publicacions sobre el funcionament de la caàmera fosca, es va fer popular entre els pintors de l'època. Gerolamo Cardano suggereix una important millora: un lent en l'obertura de la càmera que anteriorment era un simple orifici o estenop.

1600 , durant el segle XVII, la càmera que fins a aquest moment era una habitació com a tal es transforma en un instrument portàtil de fusta. Johann Zahn va transformar aquesta caixa en un aparell semblant a l'utilitzat en els principis de la fotografia.

En aquest segle els científics continuaven experimentant amb sals de plata, notant com s'enfosquien amb l'acció de l'aire i del Sol, sense saber que era la llum la qual els feia reaccionar, fins que científics com el suec Carl Wilhelm Scheele i el suís Jean Senebier van revelar que les sals reaccionaven amb l'acció de la llum.

1685 , d'acord amb tractats publicats per Zahn, la càmera ja estava llesta per a la fotografia, però encara no es podien fixar les imatges.

1777 , el suec Carl Wilhelm Scheele publica el seu tractat sobre les sals de plata i l'acció de la llum, en llatí i alemany. I al 1780 en anglès, i un any més tard en francès. En l'estil de les pintures d'artistes reeixits d'aquest segle com Canaletto sembla evident l'ús com a eina de la càmera fosca.
Artistes que comercialitzaven amb èxit retrats, com el de Maximilien Robespierre, feien ús de tot tipus d'instruments per aconseguir treballs gairebé perfectes. La silueta era un retrat de perfil, que es feia copiant el perímetre de l'ombra d'una persona sobre un paper negre, que després es retallava amb molt de compte per muntar-la finalment en un altre paper blanc.
En aquesta mateixa línia evolutiva, sobre fins del segle XVIII apareix el fisionotrazo per fer perfils, inventat per Gilles Louis Chretien. Aquests invents han estat denominats per Gisèle Freund com "precursors ideològics " de la fotografia,  a representen els esforços de molts investigadors i artistes d'Europa sobre fins del segle XVIII i principis del XIX. Donen resposta a una necessitat social de l'alta burgesia, tenir una forma de representació objectiva, mecànica, econòmica i ràpida. El retrat de persones va ser, des de llavors, el principal motor de les innovacions tècniques que la fotografia va incorporar durant tot el segle XIX.

1801 , pocs anys abans de morir, l'anglès Thomas Wedgwood va fer nous descobriments per capturar imatges, sense aconseguir fixar adequadament.La fotografia més antiga que es conserva és una reproducció de la imatge coneguda com Vista des de la finestra a Le Gras, obtinguda en 1826 amb la utilització d'una càmera fosca i un suport sensibilitzat mitjançant una emulsió química de sals de plata a causa de les 8 hores d'exposició, la llum del sol il · lumina els edificis d'ambdos costats.
A principis del segle XIX, l'any 1824, el científic francès Nicéphore Niepce va obtenir unes primeres imatges fotogràfiques inéditas.
Quan Niepce va començar les seves investigacions necessitava vuit hores d'exposició, a plena llum del dia, per obtenir les seves imatges. Al 1827, Niepce entra en contacte amb Daguerre, qui s'interessa pel seu invent i insisteix en un acord de treball perquè li reveli el seu procediment, el qual aconsegueix signar amb Niepce poc abans de morir en 1833. Des de llavors, Daguerre continua les seves experimentacions i en 1839 fa públic - amb suport de l'Estat Francès i gran desplegament mediàtic - , el seu procés per a l'obtenció de fotografies sobre una superfície de plata polida, a la qual va denominar daguerreotip.
Resolia alguns problemes tècnics del procediment inicial de Niepce i reduïa els temps necessaris d'exposició, per fer-lo més adequat a les finalitats del retrat de persones.

Gairebé al mateix temps Hèrcules Florence, Hippolythe Bayard i William Fox Talbot van desenvolupar altres mètodes diferents, sense conèixer-se entre si. El procediment creat per Fox Talbot obtenia negatius sobre un suport de paper, ia partir d'aquests negatius reproduïa còpies positives, també en paper. El procediment negatiu es va dir calotip o talbotip.

Inicialment el daguerreotip era molt més popular, ja que era molt útil per obtenir retrats, i la seva qualitat d'imatge era molt superior al calotip. Aquests "retrats a daguerreotip" van començar a divulgar entre la classe burgesa de la Revolució industrial, per ser molt més barats que els pintats, el que va donar un gran impuls a aquesta nova tècnica.

Càmeres del futur

Les càmeres del futur estan pensades per millorar:

·         Congelació del moviment.

·         Adeu al “glare”.

·         Menys píxels.

·         Veure més enllà de l’evident.

·         Photoshop instantani.

·         Transplants facials.

·         Fotografies en 3D.

·         Ulleres fotogràfiques.

·         Nous híbrids.

Càmeres digitals

Les càmeres digitals compactades modernes, generalment són multifacionals i contenen alguns dispositius capaços de grabar sons i/o vídios a més a més de fotografies. En aquest cas, l’aparell també se’l denomina càmera filmadora digital. Actualment, es venen més càmeres fotogràfiques digitals que càmeres amb pel·lícula de 35mm.

Hi ha diferents tipus de càmeres:

·         Càmeres fotogràfiques digitals amb pre-visualització.

·         Càmeres digitals compactes.

·         Càmeres pont o bridge.

·         Càmeres fotogràfiques rèflex digital.

L’antecedent d’aquestes càmeres són les càmeres electròniques analògiques, nascudes en els 70, amb les quals graben la imatge en un casete. Per els anys 80 i 90 van començar a sorgir les càmeres que emmagatzemaven les fotografies en mitjans digitals, com memòries.

Polaroid

L’any 1928, Edwin H. Land va desenvolupar el primer filtre polaritzador sintètic i l’any 1932 va fundar els laboratoris Land-Wheelwright, que el 1935 adoptaria la denominació actual de Polaroid.

Molt aviat va tenir un gran èxit, sent utilitzat inclús pels militars, dels quals es va convertir en un important subministrador durant la Segona Guerra Mundial.

Al febrero de l’any 2008 la Polaroid anuncià la final de la fabricació de pel·lícula per les seves càmeres, que va deixar de fabricar l’any 2007. Actualment la marca es trova en una fase de reposicionament en el mercat, buscant productes nous per fabricar.

No obstant la companyia Summit Global Group resucitarà la produccio de pel·lícula i de càmeres Polaroid pel 2010 permetent utilitzar de nou aquesta càmera analògica.